“L’Europa contra l’Europa”

Publié le 20 février 2014 par Gentil Puig Moreno

“L’Europa contra l’Europa”

(L’Europa liberal de la Comissió Europea dels Estat-Nació

vs l’Europa pro-federal del Parlament Europeu)

Gentil Puig-Moreno, Ceret, febrer de 2014

Ara que s’acosten les eleccions al parlament europeu, que han de celebrar-se el 25 de maig de 2014, és una bona ocasió per a tractar de veure i d’entendre, qui és qui i qui fa què, a la Unió Europea, sembla un tema bastant desconegut o ignorat. Potser és perquè molt sovint sembla una qüestió allunyada dels ciutadans, no només catalans, sinó també francesos, així com de molts altres ciutadans d’altres països europeus. De fet, no hauria de ser així, perquè cada vegada més, moltes decisions i lleis europees s’apliquen als estats membres i als seus ciutadans, és a dir, a tots nosaltres. Per això hauríem de tractar d’entendre com funciona, i com podem fer per tal que la Unió Europea (UE) sigui realment més propera i més útil als ciutadans.

Si hem proposat aquest títol un xic provocador de “L’Europa contra l’Europa”, no és per atzar, sinó perquè pensem que hi ha almenys dues grans concepcions de la Unió Europea, no sempre coincidents, entre un liberalisme de dretes i una perspectiva social d’esquerres. Massa sovint, se sent parlar d’una sola Europa, la que governa actualment, i que és dirigida per les dretes europees representades per José Manuel Barroso. Una Europa, gens comparable a la política europea que va imprimir el socialista Jacques Delors, de 1985 a 1995, que va signar el Tractat de Maastricht el 1993, creant l’actual Unió Europea i l’inici dels drets d’una ciutadania europea. D’aleshores ençà, moltes coses han canviat, especialment amb la crisi econòmica mundial.

Potser cal recordar que la idea europea té unes arrels molt antigues sobre les quals cal pensar per a millor defensar-la. D’ençà de les universitats de l’edat mitjana i del renaixement, recordo que el meu mestre, l’occitanista Robert Lafont va ressuscitar la idea i el record d’una Europa mediterrània de les ciències i la cultura, que va irradiar des de Florència, Venècia i Gènova, fins a Marsella, Tolosa, Montpeller, Barcelona, València, i cap a Lió i París (éditions Sulliver, Prémices de l'Europe, VIe-XIIIe siècles (2007). Després l’Europa del segle XVIII es va regenerar amb la filosofia de Les Lumières i les idees de la Revolució francesa. Victor Hugo (1802-1885) fou un dels grans visionaris de l’Europa federal. Ja el 1851, a l'Assemblea, Hugo afirmava la necessitat de fundar els Estats-Unis d'Europa, una ideaque va aprofundir durant el seu exili, va precisar el camí per a realitzar el seu ideal: "L'avenir de l'home, és la llibertat; l'avenir dels pobles, és la república; l'avenir de l'Europa, és la federació. Sufragi universal, república universal, fundaran el segle XIX, i el segle XX ho recollirà (citat per Henri Peña-Ruiz i Jean-Paul Scot, Un Poète en politique, Flammarion, París, 2002).

Des del tractat de Roma el 1957, coexisteixen dues perspectives polítiques europees fonamentals, a vegades coincidents, però molt sovint oposades. Entre els anomenats pares fundadors de l’Europa comunitària, hi havia el belga, Paul-Henri Charles Spaak (1899-1972) que era socialista i europeista, Altiero Spinelli (1907-1986) comunista i federalista europeu, per contra, l’italià, Alcide De Gasperi (1881-1954), com el francès Robert Schuman (1886-1963) eren democristians i europeistes.

Amb tot, els primers passos de l’Europa (de 1946 a 1957) no van coincidir amb els projectes i els ideals dels pares fundadors. Ara, veiem molt més clar que l’error que es va cometre, des d’aquells inicis, va ser de crear una unió ecomònica, abans de crear una unió política, error del qual, encara avui, patim les conseqüències.

Les grans etapes de la construcció europea (en gairebé 70 anys)

1946 : «Estats-Units d'Europa» - Proposta de creació de Winston Churchill (1874-1965).

1948 : «Benelux» - Unió entre Bèlgica, Neederland (Holanda) i Luxemburg.

1948 : «O.E.C.E» - Organització europea de cooperació econòmica.

1952 : «Mercat comú» - Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Holanda creen la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA).

1957 : «Europa dels 6» - Tractat de Roma, la CECA esdevé CEE (Comunitat Econòmica Europea)

1973 : «Europa dels 9» - Adhesió de Dinamarca, Irlanda i Regne Unit.

1981 : «Europe dels 10» - Grècia entra a la Comunitat Europea.

1986 : «Europa dels 12» - Adhesió d’Espanya i Portugal.

1990 : «Europa dels 12» - Reunificació d'Alemanya amb l'antiga RDA.

1992 : Tractat de Maastricht - Reforçament de la construcció europea.

1995 : «Europa dels 15» - Adhesió d’Àustria, Finlàndia i Suècia.

1999 : Creació de la Unió Monetària Europea (UME). Dels 15 estats europeus, 2 estats refusen d’ingressar a la UME (Regne Unit i Dinamarca).

2004 : «Europa dels 25» - L’adhesió més important de 10 països més : Xipre, Malta, Eslovènia, Polònia, Hongria, República Txeca, Estònia, Letònia, Lituània, i Eslovàquia.

2007 : «Europa dels 27» - Adhesió de Bulgària i Romania.

2013 : «Europa dels 28» - Croàcia integra la Unió Europea l’1 de juliol de 2013.

Més enllà del desenvolupament institucional de la Unió Europea, podem resumir les dues tendències polítiques europees fonamentals entre, d’una banda, la perspectiva democristiana i de dretes, i de l’altre, la perspectiva socialdemòcrata i d’esquerres. Entre aquestes dues forces polítiques s’ha construït la Unió Europea, amb alts i baixos, avenços i retrocessos. No oblidem tampoc les altres forces polítiques europees, com els socioliberals o centristes, els ecologistes, l’esquerra més radical del grup (GUE/NGL), com el partit Die Linke alemany oSyriza grec, i el grup conservador dels euroescèptics. Aquestes forces polítiques no tenen prou diputats per a decidir, encara que poden influir en un sentit o en l’altre (Cf. el quadre de resultats electorals de 2009).

Caldria tractar de clarificar els reptes actuals i futurs de la construcció política de la Unió Europea, que no és ni satisfactòria ni prou solidària. La crisi econòmica i social va posar de manifest les seves contradiccions i limitacions. La crisi grega va posar en perill l’existència de l’Euro i els fonaments de la UE. Més recentment el partit d’esquerra radical Cyriza proposa una refundació de la Unió europea i una renegociació del deute grec. Aquesta crisi hauria pogut ser un motiu per a trobar sortides i solucions d’una UE més política i alhora més solidària. Sovint les crisis han servit per fer avançar la construcció europea. No sembla que sigui el cas aquests darrers anys. Només s’ha fet a mitges, amb algunes concessions d’Alemanya, un país que no volia continuar “pagant” per als països mediterranis, els “països del club Med”.

De fet, en lloc de tenir una sola política europea federal i solidària de la Unió Europea, hi ha 28 polítiques econòmiques, industrials, fiscals i socials diferents. És clar que no es pot continuar funcionant així, ni resoldre els problemes de fons de la crisi, amb aquesta divisió interna o manca d’unitat política de la Unió Europea.

A més, amb les properes eleccions europees del proper 25 de maig ens troben amb el perill d’un augment del populisme dels euroescèptics, d’un costat, i de la ultradreta europea, de l’altre. Caldrà ser molt vigilants i reaccionar si volem salvar el projecte federal i progressista europeu, que alguns pobles com el d’Ucraïna ens demanen a crits.

Quines són les institucions europees i els seus responsables?

- Tenim en primer lloc el president de la Comissió de la Unió Europea: el portuguès José Manuel Barroso que és membre del PPE (Partit Popular Europeu) que dirigeix els 28 comissaris europeus de la Comissió, que tenen un poder polític decisiu.

- En segon lloc, hi ha el president del Consell de la Unió Europea: l’holandès Herman Van Rompuy, que és també del PPE, i que reuneix i dirigeix els ministres en sessions especials dels 28 Estats de la Unió europea, que tenen un poder executiu.

- A continuació, tenim el president del Parlament Europeu: l’alemany Martin Schulz del SPD (socialdemòcrata, elegit el 2012 amb 387 vots), presideix els 785 parlamentaris, distribuïts en 8 grups polítics europeus. El parlament europeu disposa del poder legislatiu i del control de l’executiu.

- Després hi ha el president de l’Eurogrup (els 18 països que han acceptat l’Euro com a moneda única) que, durant molts anys, era el luxemburguès Jean-Claude Juncker; i ara és, Jeroen Dijsselbloem, membre del PPE. Decideix de la política econòmica.

- Finalment, el president del Banc Central Europeu: Mario Draghi, (exdirectiu del banc novayorquès, Goldman Sachs), dirigeix la política monetària.

En total, hi ha 5 presidents diferents a la Unió Europea, que són molt poc o gens coneguts, llevat potser de José Manuel Barroso. Tant aquest president de la Comissió com el president del Consell Europeu, no són elegits democràticament, la qual cosa implica un dèficit democràtic perceptible pels ciutadans europeus. Són molts presidents per a una sola Unió, que no és ni federal ni política. Aquest sistema de funcionament europeu no pot continuar d’aquesta manera durant molt de temps, i caldrà trobar una solució més democràtica, més política i més unitària. Mentrestant, els 28 caps d’Estat de la Unió Europea continuen tenint molt de poder, cadascun al seu país i tenen tendència a defensar els seus interessos per sobre dels de la UE (exemple: Anglaterra). Altra curiositat democràtica, són presidents de torn del Consell de la Unió Europea cada sis mesos, actualment ho és el president de Grècia, Andoni Samaràs.

Algunes qüestions sobre la Unió Europea:

Europa, quin número de telèfon? Demanava de manera provocadora Henry Kessinger el 1970. Les coses no han canviat gaire. Ens podem demanar, i molts nord-americans s’ho demanen, com pot funcionar una moneda com l’Euro, sense un estat fort i unificat o federal al darrere ? Per què no existeix actualment una Europa política amb un cap d’estat únic ? Per què els 28 Estats-nació s’hi oposen encara? No hi ha dubte que els Estats-Nació més importants s’hi oposen clarament, i resisteixen per a defensar els seus interessos més immediats, encara que aquests no coincideixin amb els seus propis interessos a més llarg termini. L’egoisme dels Estats-nació s’ha posat clarament de manifest durant el primera etapa de la crisi econòmica de 2008 a 2010.

No coincideixo amb Francesc Trillas ("Cataluña y el declive del Estado-nación" 26-01-2014 eldiario.es) quan escriu que els Estats-nació estarien en crisi i que podrien perdre el seu poder. Crec que no és gens així, no podem prendre les nostres il·lusions i desitjos per realitats (contràriament a l’eslogan de maig del 68). Perquè encara que sigui un desig del federalisme, o dels federalistes, costarà molt d’arribar-hi perquè al darrere d’aquests Estats-nació hi ha almenys dos cents anys de construcció i consolidació del centralisme. Una cosa és la tendència i el desenvolupament i reforç del federalisme europeu per dalt, i el reforç de les regions europees per sota, que són fets observables. Però un altre fet és, que, entre aquests dos pols, els Estats-nació actuals, resisteixen, resistiran i posaran tots els entrebancs possibles per tal de perdurar molt de temps encara. A vegades, demano als jacobins francesos si caldran també 200 anys per arribar al respecte de la diversitat, i a la democràcia de tots els territoris, pobles i ciutadans.

Per què no existeix encara una Europa federal o uns Estats-Units d’Europa? Per respondre aquesta pregunta hem de fixar-nos en la relació de forces polítiques al parlament europeu elegides el 2009, entre les formacions de dretes (54%) i de les esquerres (37%). El PPE és la força política que governa actualment la Unió Europea a través de la Comissió i també del parlament amb els seus 265 diputats, sovint aliats als liberals de l’ADLE (Aliança Demòcrata i Liberal Europea). Encara que molt sovint han de consensuar les lleis amb els socialdemòcrates (S&D), i fins i tot, elegir un president del parlament europeu, com el socialdemòcrata alemany, Martin Schulz, més que no pas aliar-se amb els conservadors i antifederalistes del grup ECR.

També ens podem demanar quants Estats de la UE tenen actualment una majoria i un govern d’esquerres? Sabem que n’hi ha molt pocs. Són més freqüents, les coalicions dreta/esquerra. En tot cas són més nombroses que en el passat, sens dubte a causa dels greus problemes provocats per la crisi econòmica. Hi ha actualment 10 països governats per coalicions dreta/esquerra: Alemanya, Àustria, Romania, Finlàndia, Grècia, Irlanda, Luxemburg, Holanda, Itàlia i Bèlgica. La tradició política de cada país pot explicar l’existència d’aquestes coalicions que es desenvolupen en règims parlamentaris on el compromís és part de la cultura política. Per contra, en els països dominats per una tradició i polarizació política més forta, com França, el Regne Unit o Espanya, la coalició dreta/esquerra no existeix, per més que alguns partits centristes la reclamin.

Per què l’esquerra no va poder fer el canvi d’orientació política, quan en tenia la possibilitat, durant els anys 1985-1995, uns anys durant els quals l’esquerra era majoritària a la Unió Europea? El socialista francès, Jacques Delors, va ser el president de la Comissió Europea entre 1985 i 1995, i generalment, es considera que va ser una bona presidència. Durant la seva presidència no només es van precisar els criteris de la ciutadania europea, sinó que també es va projectar el llançament d’una moneda única (l’ECU que finalment va acabar sent l’Euro). N'havien de formar part els Estats que complissin certes condicions i s'introduiria de manera gradual. Finalment, els estats membres de la Unió Europea van acordar, a Madrid el 15 de desembre de 1995, la creació d'una moneda comuna europea, que es va posar en circulació, el gener del 2001.

Però, el que no va fer l’esquerra, i que avui, a posteriori, podem considerar un error, és de no haver fet avançar el projecte federalista europeu. Dit d’una altra manera, no va veure el perill que suposava, deixar l’essencial del poder europeu en mans de la comissió (els Estats-nació), sense construir i exigir un mínim de federalisme, és a dir, uns mecanismes de solidaritat entre els estats membres, perquè no veien venir la crisi, ans el contrari, vivien uns anys d’eufòria econòmica, que amagava greus perills.

Per què l’esquerra al poder d’aquells anys no va tenir prou lucidesa, i no va poder complir amb la seva missió històrica? Sens dubte, perquè pensava que els Estats-nació tenien encara un paper central en la defensa de la societat del benestar de cada país. L’esquerra hauria d’haver estat més federalista i malfiar-se molt més dels Estats-nació, malauradament, no va ser així. Avui encara perdura la mateixa posició. Curiosament, la senyora Merkel reclama una Europa més política (no sabem si més federal). Però, paradoxalment el president François Hollande no ho accepta, i no li fa costat. Per què? Hollande vol transformar l’Estat francès, però és conscient del bloqueig que pateix el seu país, i per aquest motiu tracta de reformar amb molta prudència, per a decentralitzar l’Estat més centralista del món. L’esquerra francesa ho ha intentat en diverses ocasions, però sempre ha topat amb les resistències dels jacobins de dreta i d’esquerra.

No sabem si l’esquerra seria més federalista que la dreta francesa, perquè sembla que hi ha tants sobiranistes (“nacionalistes” només s’usa per al Front National) a dreta com a l’esquerra, i perquè fa part del patrimoni històric de la República francesa que s’ha divulgat i estructurat considerablement durant gairebé 200 anys. Ara resulta que fins i tot el Front National seria laic (sobretot contra els musulmans) i republicà (per a defensar una França en perill). Per sort, també hi ha alguns federalistes a França, alguns de centre-dreta (com el gascó François Bayrou), i d’altres d’esquerra (el bretó Bernard Poignant). Però, recordem que els federalistes o girondins, adversaris dels jacobins, els van guillotinar l’any 1793, i això, també és un fet històric, que encara pesa bastant en l’inconscient col·lectiu francès, encara que sovint els ciutadans francesos l’ignorin.

Els referèndums escocès i català.

A més, el 2014, hi ha quatre demandes de referendums a la Unió Europea, dues més precises i formals que les altres dues, i que són: Escòcia i Catalunya per una banda, i Flandes i Padània (Itàlia del nord), per l’altra. Sovint, José Manuel Barroso, i altres dirigents europeus han qualificat totes quatre demandes, d’insolidàries, barrejant interessadament la posició dels 2 primers països, amb la dels 2 darrers. Es cert que Flandes i Padània són demandes de països de dreta i d’extremadreta insolidaris amb el seu sud, però de cap manera es pot dir el mateix d’Escòcia i de Catalunya, que són països de centreesquerra i de centredreta que contribueixen amb escreix a la solidaritat amb les altres zones de l’Estat. I això Barroso ho sap molt bé.

Està clar que no interessa gens a la Comissió Europea (la dels Estats-nació) unes demandes que podrien afeblir aquests mateixos estats, i per aquest motiu, la Comissió remet a l’autoritat de cada Estat. Nogensmenys, serà molt dificil a la UE, ella mateixa, de refusar l’expressió democràtica dels pobles per referèndum de qualsevol dels seus estats membres. La democràcia és un dels fonaments més sòlids de la Unió Europea i dels estats que la configuren. Espanya és un estat demòcràtic, i per consegüent, ho ha d’acceptar, com ho ha fet el Regne Unit. De moment, a l’Estat espanyol ningú no vol negociar, ni el president del govern, Mariano Rajoy, ni el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, però tard o d’hora, caldrà que ho facin, per més que els costi, i Europa els ha d’ajudar i exigir que ho facin, per tal d’arribar a un acord.

Resultats de les eleccions europees de 2009

Conclusió

Basant-nos en els resultats de 2009 d’aquí sobre, i tot esperant els resultats de les eleccions europees del proper 25 de maig de 2014, es pot preveure que els populismes diversos, d’extrema dreta i dels euroescèptics continuïn progressant. El 2009 eren 11,60% si ajuntem els grups ECR (euroescèptics) i ELD (extremadreta). Caldrà restar molt atents a aquest percentatge, perquè representen el perill més gran per la Unió Europea i el futur del federalisme europeu. És probable que continuïn progressant perquè la imatge devaluada i la pràctica conservadora, que la Comissió Europea ofereix als pobles europeus, no és gens engrescadora, ni progressista, ni social, ni solidària. Què podem fer per lluitar amb més força per una Europa humanista, solidària, política i federal? Cal recordar als nostres conciutadans que Europa és una societat que ha arribat a un grau de justícia social i de solidaritat (encara que aquesta sigui relativa), de democràcia i de civilització envejables, que en fa un model per a molts pobles del món, per a tots aquells que encara no en poden gaudir. I que, pel contrari, un estat tot sol (fins i tot, Alemanya), no podria resistir molt temps als reptes imposats per una mundialització que sembla irreversible.